El condicionament

Un dels temes que s'ha estudiat en el curs ha estat sobre:

-Condicionament Clàssic   

És un tipus d'aprenentatge associatiu que va ser demostrat per primera vegada per Ivan Pavlov. En el procés, va dissenyar l'esquema del condicionament clàssic a partir de les seves observacions:

EI -------> RI EC -------> RC 

La primera línia de l'esquema mostra una relació natural, no condicionada o incondicionada entre un estímul (EI = Estímul incondicionat o natural) i una resposta (RI = Resposta incondicionada). Els gossos saliva (RI) naturalment davant la presència de menjar (EI).

-Condicionament Operant:

És un tipus d'aprenentatge associatiu que té a veure amb el desenvolupament de noves conductes en funció de les seves conseqüències, i no amb l'associació entre estímuls i conductes reflexes existents com passa en el condicionament clàssic. Els principis del condicionament operant van ser desenvolupats per BF Skinner, qui va rebre la influència de les investigacions de Pavlov i d'Edward L. Thorndike.

　

La taronja Mecanica

Per aprofundir en el tema, vam veure una pel lícula anomenada "La taronja mecànica". Un breu resum d'aquesta en la qual podria dividir-se en tres parts:

La primera narra les bretolades d'Alex (pallissa a un captaire, baralla a mort amb la banda de Billy boy, assalt a la casa de l'escriptor i violació de la seva dona en la seva presència, agressions als seus drugos-amics-i l'assassinat de la dona dels gats). La segona, la presó i el psiquiàtric on és sotmès a un tractament per convertir-se en un bon ciutadà. La tercera la seva reinserció social i la venjança que pateix a mans d'una banda de vells, els seus antics drugos convertits en policies i l'escriptor i els seus sequaços. Després d'un intent de suïcidi i un llarg període en coma desperta de nou la seva personalitat salvatge. En aquesta pel lícula podem veure clarament que s'utilitza el condicionament operant (o instrumental) ja que el tractament d'Alex de tornar un ésser menyspreable i malvat a un "bon ciutadà", es basa en fer-ho veure pel lícules plenes de violència durant llargues hores a la vegada que, amb els ulls oberts per un instrument sense possibilitat a tancar, li s'empelten algun tipus de substància o droga que li provoca nàusees, dolors i altres patiment pel que Alex acaba associant l'agressivitat amb patiment físic propi per la qual cosa el resultat és que acaba sent, per dir-ho d'alguna manera, incapaç de matar una mosca sense sentir dolor o malestar algun.

A primera vista es podria dir que Alex ha canviat totalment la seva personalitat però en realitat el tractament, basat en el condicionament operant, només ha fet desplaçar de banda la seva veritable personalitat doncs finalment Alex acaba sent el mateix que havia estat abans per la qual cosa es demostra clarament que l'ésser humà no pot canviar la seva naturalesa.

　

M. Isabel Solan G.

AGRESIVITAT INNATA

Al llarg d’aquest curs un dels temes que hem treballat a psicologia ha estat “l’agressivitat innata” i ho hem fet a partir de la intervenció del primatòleg Frans de Waal al programa televisiu Redes, presentat per l’Eduard Punset.  

Frans de Waal afirmava que tant els animals com els humans posseïm una tendència innata agressiva. Aquesta, però, no ens fa malvats ni és la culpable de les guerres, simplement és una de les característiques necessàries per a la supervivència. 

Als principis de la humanitat no es donaven gaires conflictes entre les persones. Va ser amb l’aparició de l’agricultura que alguns van començar a acumular riquesa. Aquesta riquesa va ser la causa de moltes de les disputes que van esdevenir en aquells temps.

Si bé al principi el concepte de disputa es basava en l’agricultura, que va ser una innovació en aquella època, conforme van passant els anys  els conflictes es veuen causats per les innovacions més actuals que van sorgint. Com per exemple, el cas d’ara, el petroli, que és la base del conflicte entre EEUU i Afganistan.

Llavors quan es comencen a crear organitzacions o exercits entra en joc la intel·ligència i la capacitat de planificar algun mal cap a un altre. És per aquest motiu que es pot afirmar que l’agressivitat innata no és la causant dels grans conflictes armats.

Aquest tema va despertar la nostra curiositat per tant es va convertir en un motiu de debat entre el grup de psicologia. Es va obrir un fòrum en el qual vam reflexionar sobre la pregunta següent: “És l’instint agressiu innat dels humans la causa de les guerres?”. 

Després d’haver realitzat un seguit d’activitats basades en el vídeo, comentat anteriorment, i  absorbit una sèrie de coneixements vam reflectir les nostres opinions, que posteriorment van ser debatudes. 

La majoria vam coincidir en que l’instint innat agressiu no era el causant de  les guerres, com creia Fran de Waal. Però a partir d’aquest tema principal es van derivar idees on van dividir les opinions. Una d’aquestes va ser si era possible la pau mundial, la majoria veiem aquest concepte d’una forma pessimista, pensàvem que no era possible aquest esdeveniment.

Per tant, la conclusió final a la que vam arribar va ser que tot i que tenim una agressivitat innata pròpia aquesta només ens permet al supervivència, ja que gràcies a ella encara continuem habitat la terra a causa de les lluites que van tenir al principi amb les feres o amb altres éssers.

Un altre punt molt important és que l’agressivitat innata no fa que siguem malvats ni tampoc és causant de les guerres, sinó que hi ha altres raons perquè hi hagin disputes entre països o en un mateix país.

Aquest motiu sol ser una innovació relacionada amb temes politics i de poder.

Com a reflexió grupal creiem que fer aquesta activitat ens ha fet adonar-nos que la guerra no està relacionada amb l'agresivitat. entenem l'agresivitat innata com un reflex instintiu davant un perill cap a la nostra persona, per tant és una reacció impulsiva que costa de controlar, a vegades. En canvi les guerres són un atac fret i planificat intel·ligentment.

Dunia Inclán, Laura Peláez, Gabriela Pérez

Guio per fer una bona exposició oral

El procés d’una exposició té dues fases: En la primera, abans de l’exposició, s’haurà d’escollir un tema i preparar-lo. En la segona, s’haurà d’exposar el contingut de tal manera que la resta de classe ho entengui.

Abans de l’exposició:

- Primer de tot, s’ha d’escollir un tema que sigui interessant per a qui farà l’exposició, sempre i quan hi hagi opció a escollir.

- Tot seguit d’haver escollit el tema, hem de mirar quins aspectes tractarem. Normalment, s’ha de prioritzar una sèrie d’aspectes (els més importants), perquè és molt difícil exposar tot un tema sencer.

- Després, hem d’elaborar un esquema. Després podem fer servir power point, vídeos... com a suport a la nostra exposició. Un cop realitzat el power point o vídeo, s’ha d’elaborar un guió de l’exposició, en el qual ens escriurem de manera breu i esquemàtica el que farem a l’exposició i l’ordre en la qual la realitzarem.

- Un cop fet tot això, podem dir que ja tenim mitja feina feta. Ara, ho haurem d’assajar diverses vegades per a veure si ens ajustem al temps estipulat. A poder ser, seria de gran ajuda poder-ho exposar davant d’algú, ja que d’alguna manera simularia l’exposició, i a més, s’adonaria d’errors que fem i no som conscients.

Durant l’exposició:

- En primer lloc, hem de fer una petita introducció del tema, de tal manera que el públic es faci una idea del que exposaràs més endavant. Tot seguit, es seguirà amb la resta de la exposició.

- Un cop ja estàs fent l’exposició, has d’anar amb compte de la teva postura corporal i dels gestos que fas. Amb això s’ha de vigilar molt, ja que pot transmetre al públic que estàs insegur i provocar distracció, però també pots empatitzar amb ells i fer que l’exposició sigui més entenedora.

-També estaria bé que fessis preguntes o petites introduccions per a fer que el públic col·labori amb tu, de tal manera que la exposició serà més amena per al públic, i més senzilla per a tu.

- El tema mai te l’has d’aprendre de memòria. Per a fer una bona exposició, el que has de fer es aprendre’t el tema i explicar-ho a la resta de persones. Això es notarà a l’hora de respondre preguntes, ja que si ho entens ho sabràs respondre bé, i per contra, si tu has après, no ho podràs respondre o ho faràs malament.

- Mantenir un mateix to de veu durant tota la exposició oral i que les explicacions que facis siguin ben clares. També s’ha de seguir un ritme constant, però tranquil. I si has d’explicar algun concepte que sigui difícil d’entendre, posa exemples.

- S’ha de parlar amb un llenguatge entenedor per a tothom. No seria coherent que fessis l’exposició amb un llenguatge ple de tecnicismes o amb paraules massa cultes.

- Per acabar l’exposició, seria bo que fessis una conclusió final, on recollissis les idees principals. Després, pregunta si algú té preguntes, i si les té, escolta-les i respon amb claredat i d’una manera que ho pugui entendre.

I per últim, donarem una sèrie de consells de coses que no s’haurien de fer durant l’exposició:

- No mirar cap a la paret de forma contínua. Si et poses nerviós/a, canvia la mirada d’una persona a una altra, o fixa-la en algú que et tranquil·litzi.

- Mai s’ha de llegir el guió. En tot cas, es pot mirar dissimuladament  si et despistes, però no llegir, ja que dones a entendre que no saps del tema que estàs parlant.

- Recolzar-te a la paret o asseure’t en una taula.

- No utilitzar falques (expressions que no tenen res a veure amb el que estàs parlant a final de cada frase) que facin que el públic es distragui o es regui que et farà posar més nervis. Per exemple “pues”, “eh” ...

- No passar-te del temps estipulat. Massa temps podria ser pesat per al públic.

- Distreure’t amb el públic amb conversacions paral·leles o parlar amb ells de temes que no venen al cas.

- Que no es correspongui la teva explicació amb el suport visual que estàs utilitzant.

Esperem que aquest recull de totes les recomanacions us serveixin per a poder millorar les vostres exposicions orals, com la del treball de recerca de l’any que ve. Sort.

Genís Gallardo i Javier Lorenzo

Neurones Mirall

El nostre primer tema de psicologia va tractar sobre les neurones mirall. Aquestes petites desconegudes per a molts de nosaltres ens van fer entendre molts fets i preguntes que fins ara no ens havíem plantejat. 

Les neurones mirall ens fan “més nosaltres i menys jo” al connectar-nos amb la resta de persones, aprendre d’elles, saber el que ells pensen i sentir el que ells senten. Són una mena de xarxa, molt més antiga que l’ Internet, que ens ha ajudat a desenvolupar-nos com a societat.

Aquestes neurones reflecteixen les sensacions dels altres i fan que les visquem com a pròpies. Amb aquestes podem interpretar les accions dels demés i descobrir el que pensen o el que senten.  Així quan veiem que algú es fa mal, sentim esgarrifança i una sensació propera al dolors físic. O quan veiem una pel·lícula, ens podem posar en la pell dels personatges, patir i gaudir com els personatges i fins i tot plorar i riure. Tot això és gràcies a les neurones mirall, que s’activen quan nosaltres realitzem l’acció i quan veiem que els altres la realitzen.

En l’ aprenentatge per imitació aquestes neurones són fonamentals. Al saber el que pensa o sent la gent, podem empatitzar amb ells i aprendre a actuar d’igual manera. En el llenguatge també són molt importants. Són decisives per a la nostra comunicació, ja que les necessitem per interpretar la comunicació no verbal dels altres i, en la parla, fan activar les mateixes regions del cervell quan escoltem a algú parlar que quan parlem nosaltres mateixos.

Els neurocientífics, com en Marco Iacoboni, que han investigat aquestes neurones han pogut establir una relació entre elles i el trastorn de l’autisme. La seva hipòtesi és que aquestes persones, amb problemes en les interaccions socials  per les dificultats per empatitzar amb els altres, la qual cosa estaria causada per un mal funcionament de les neurones mirall. Amb aquest descobriment es podria tractar la malaltia mitjançant entrenaments basats en la imitació per corregir els problemes en aquestes neurones.

Aquest descobriment també canvia el nostre concepte de lliure albir. La influència dels altres sobre nosaltres mateixos és major del que pensàvem. Tot i això, tindríem mecanismes de control al nostre cervell que ens ajudarien a dirigir la nostra conducta, tot i que no evitaria la influència aliena.

Després de veure el vídeo sobre les neurones mirall del programa Redes vam debatre sobre aquest tema. Sabent l’existència de les neurones mirall vam poder comprovar que aquestes juguen un paper molt important en les nostres vides. Tots vam entendre perquè l’estat d’ànim dels altres, i sobretot de les persones més properes, ens influïa tant i ens podia fer canviar la nostra actitud. O quan a nosaltres ens ha passat alguna cosa i els nostres amics o familiars acaben amb el mateix estat d’ànim.

Ens va fascinar la idea, el motiu pel qual passava això, tant pel que significa per avançar en la manera d’entendre la conducta humana com per l’ajuda que pot significar a l’hora de tractar alguns trastorns com el que hem esmentat anteriorment.

El tema també va obrir un debat sobre el control que podíem exercir nosaltres mateixos sobre les neurones mirall. Per la pregunta d’un company sobre si una mare està controlant les seves neurones mirall al intentar fer veure als seus fills que està feliç, hi va haver divisió d’opinions. Per una banda els que creien que al somriure per als seus fills, la mare podia acabava sentint-se més feliç, i per una altra qui creia que aquest somriure, al no ser vertader, no influïa en l’estat de la mare però sí en el dels fills. Finalment, la conclusió de tot plegat, va ser que les neurones mirall no es poden controlar, però mitjançant la mentida si podem influir en els altres d’una manera o una altre. Llavors la mare no estaria controlant les seves neurones mirall, sinó que únicament faria veure un estat d’ànim que influeix en el dels seus fills.

Les neurones mirall són la base de l’empatia. No estem tancats hermèticament en nosaltres mateixos, el nostre voltant ens influencia vulguem o no. Som una espècie social, necessitada dels altres per avançar i vulnerable als entrebancs i les desgràcies dels altres. Som “menys jo i més nosaltres”, i potser si ho tinguéssim més present no serien tantes les penes que ens transmetríem els uns als altres. 

                                 Ainoa Olmo, Iulia Lazea, Cristina Ortega