TEMES PER TRACTAR EN FAMÍLIA

La comunicació esta guiada pels sentiments i per la informació que transmetem i comprenem. La comunicació ens serveix per restablir el contacte amb els membres de la família. Quan existeix la comunicació en una família, segurament es pot afirmar que existeix un companyonia, una complicitat, i un ambient d’unió i d’afecta a la casa. Hi haurà un respecte mutu i uns valors mes assentats. No obstant, crear aquest clima de comunicació a la família, no es així una tasca tan fàcil. Es té que ajudar als fills amb practiques, és a dir, que els pares introdueixin mecanismes que facilitin la comunicació.

Perquè la comunicació existent en família sigui bona hem de tenir en compte alguns temes importants per poder parlar en família:

· Es bo parlar a cerca de histories familiars, de generacions anteriors, de anècdotes dels nens quan eren petits, de com es van conèixer els pares, de com es van enamorar…

· L’educació juntament amb els projectes de vida i els somnis dels fills son molt importants de tractar.

· Es important resoldre els conflictes que es donin en la família, parlar-los i raonar-los entre tots.

· Es bo plantejar les diferencies i les discrepàncies existents entre els membres de la família. D’aquesta manera es podran resoldre.

· Quan a la família succeeixen canvis importants, es bo conversar i reflexionar entre tots.

· Es bo aclarir els malentesos, és a dir, el que es va voler dir i es va entendre malament. Això pot ser l’origen dels errors en la comunicació familiar.

· Hauria que posar en paraules tots els fets significatius que succeeixin. 

                                                                           Carolina Jiménez

Debat sobre les desigualtats socials

          El passat divendres dia 27, a l’hora de psicologia vam realitzar un debat dividint la classe en dos grups, els quals van debatre sobre les desigualtats socials i els seus orígens. En aquesta activitat els dos conjunts havien de defensar dos punts de vista: l’origen de les desigualtats es natural o l’origen és histórico-cultural. Els grups es van fer a l’atzar, així que potser algun membre del grup no estava d’acord  amb el tema que havia de defensar. Tot i així es té que buscar arguments a favor del seu tema.

          L’objectiu principal era aquest, però hi havia diferents motius per el qual es va realitzar aquest exercici. Hi havia un altre grup, aquests es deien moderadors. Els moderadors eren els encarregats de dirigir el debat, aplicar una sèrie de normes i fer que les compleixin. Van imposar una sèrie de normes un tant exagerades i poc raonables, però els dos grups les van acceptar. Cap es va enfrontar als moderadors exigint normes mes normals, aquesta reacció ve donada per la coacció de ser un exercici de classe i saber que si no fan cas, el seu comportament influirà la nota.

         Hi havia un altre subgrup, que no va influir en la realització del debat. Eren dos persones (una de cada conjunt), que tenien la funció de observar el comportament dels moderadors, les reaccions i les intervencions.

La conclusió que podem analitzar d’aquest exercici es principalment que hem de defensar els nostres drets i no ens hem de deixar manipular per els superiors. L’altre conclusió que podem extreure del debat es com el poder pot transformar a les persones, referint-nos als moderadors, que sabent que tenen la possibilitat de manar als alumnes abusen del seu poder. 

Adrià Dobón Ortega

La família

La família es un nucli compost per persones unides per parentiu o relacions d’afecte. Cada societat tindrà una organització familiar diferent, però el més important es que a la família les persones que formen el grup tindran relacions de parentiu i afectives.

-És transmeten els valors de la societat en la que viu, per tant depèn d’una època i de la societat.

-La família canvia en funció dels canvis socials, canvis en el món del treball i de la mercantilització de la vida quotidiana.

Podem definir a la família com un grup social que esta unit per relacions de parentiu (via sanguines o per relacions afectives). Aquests grups familiars reproduiran formes, valors socials i cultures que estan instal·lades a la societat.

Víctor Gràcia

Podem trobar diferents tipus de família, com els que comentarem a continuació:

La família tradicional

La família tradicional o clàssica és la que més es va difondre durant els anys 80 fins a l'actualitat, especialment en la societat occidental, tot i que ara disminueix considerablement.

Els trets característics que defineixen la família tradicional són:

- Rols, estatus i funcions ben definits.

- Pares heterosexuals

- El pare assoleix el rol de cap de família i és la font d'ingressos d'aquesta. 

- La mare té el rol de cuidar als seus fills i mantenir la casa, realitzant les seves tasques. No treballa a l'exterior de la casa i no es realitza més enllà d'aquest àmbit.

- Estan casats per l’església catòlica.

- Tenen fills.

- Es crea i es manté el matrimoni segons les normes o pautes catòliques.

Cristina Ortega

La família moderna 

La família ha canviat en els últims anys. El nostres vincles genètics ens mantenen units però la manera d’organitzar-nos ha canviat, reflectint els canvis que s’han produït en la societat.

La família és la unitat social més comuna en el nostre sistema social. La seva composició, estructura i les funcions que du a terme estan molt relacionades amb la societat a la qual pertany, i els canvis que es produeixin en aquesta es veuen reflectits en la família.

El canvi de valors en la societat en els últims anys i la massiva emigració des de les zones rurals cap a zones urbanes a produït una sèrie de canvis:

•  La família ha passat de monopolitzar moltes de les funcions socials, a compartir-les amb altres institucions socials. Ja no és l’única que adopta el rol de socialitzador, sinó que el comparteix amb institucions com l’escola o el lloc de treball.
• Els rols en la família han canviat, sobretot en el cas de les dones. El poder deixa d’estar centrat en la figura paterna, i es distribueix amb els altres integrants. La integració de la dona en el món del treball ha influït en aquest fet, ja que el poder està molt relacionat amb l’aportació econòmica que es fa a la família.
• L’estructura de la família nucli també canvia. No sempre està formada per un matrimoni heterosexual i els fills sinó que pot estar formada per una parella d’homosexuals, matrimonis formats per segona vegada, per parelles sense casar, fills adoptats...

Ainoa Olmo González

La família extensa

Podem trobar diferents tipus de família, com els que comentarem a continuació: 

 La familia extensa té diferents significats:

·    La família extensa és la família consanguínia.

·    Té una extensió més gran que el grup familiar primari.

·    Els membres viuen al mateix lloc i són de diferents generacions juntes. 

La família extensa té les següents característiques:

·     Aquesta família és una comunitat tancada.

·     Inclou pares, oncles, besavis, avis, oncles avis... (Varies Generacions)

·     Pot arribar a acceptar parents no sanguinis, com els fills adoptats.

La família nuclear és un tipus de família. La característica més important és que quan un membre es fa gran no abandona la família, com ho faria en la família nuclear o tradicional.

Javier Lorenzo Alquézar

La família matriarcal

En la història de la família hi ha una forma d’organització familiar anomenada matriarcat. Aquesta forma d'organització, igual que d’altres, posseeix unes determinades característiques que la distingeixen de la resta. Principalment cal dir que en aquest cas eren les dones les que exercien el poder sobre els descendents matrilineals els quals es reunien en tribus independents.

Com a principal característica trobem que aquesta forma d’organització la formaven la mare i els fills. Altres característiques no menys importants són:

·    La gran influència de la dona,  degut a que era ella la que s’encarregava de portar a cap les funcions polítiques, religioses i econòmiques.

·    Es va desenvolupar en la prehistòria i encara en els inicis dels temps històrics continuava existint aquest forma d’organització on el femení era el que predominava en les relacions socials.

·    La unitat econòmica era autosuficient perquè la mare s’encarregava  d’aportar la part vegetal a la família i els fills s’encarregaven de la caça i la pesca.

·    Alguns estudis realitzats afirmen que en aquestes organitzacions no existien guerres perquè l’autoritat (govern) l’exercien descendents de l’anomenada “mare ancestral”, la que originà el poble.

Encara en temps posteriors a la llunyana prehistòria existeixen societats amb formes matrilineals caracteritzades per la seva pau.  Eren tribus independents que concertaven reunions per discutir sobre els temes prèviament  esmentats (política, religió i economia).

Iulia Lazea

Enquestes als alumnes de l'IES Les Termes sobre les limitacions de la seva llibertat.

Després d'analitzar les enquestes realitzades a una mostra alteatoria del diferent  alumnat  de 1r a 4t  d'ESO del nostre institut ,  hem extret les següents conclusions:

Com mostra clarament el gràfic observem que hi ha un canvi brusc  en el pensaments del nens d'entre 12 i 13 anys en relació a la llibertat que els otorga la familia.   En canvi , la llibertat respecte a l'escola i els amics  és similar , comprovem doncs que els nens de 12 anys se senten menys limitats amb la gent del seu voltant  que no pas els de 13 anys que  es senten molt limitats per la seva família.

Comparant el resultat dels nens d'entre 13 i 14 anys  podem observar que la limitació  respecte la familia descendeix , no gaire, i ascendeix la de l'escola , deixant nul la limitació de la seva llibertat per part del amics.

La resta de gràfics ens mostra que les dades són semblants  entre les edats de 14 i 15 en amunts, deixant de banda que la limitació per part del amics creix  a partir dels 15 anys.

Com a conclusió general podem dir que un dels factors que  més o menys es manté és la limitació per part de l'escola. En canvi, el factor de la limitació de la familia també es manté estable, tret dels enquestats més petits.

En visió general,  els percentatges de les noies respecte les limitacions  que les imposen  són lleugerament més altes  que les dels nois. Per a elles  i ells, la familia i l'escola  són qui més limita la seva llibertat, en canvi, els amics  són quin menys els limita en relació a la resta d'agents socials.

En general, veiem que les  noies se senten més limitades que els nois. Això pot ser degut  a que  les noies del nostre institut se senten més restringides per la societat a causa del seu sexe.

Sonia, Laura P., Genís i Gabriela.

Les identitats que maten

Amin Maalouf

Què és la identitat? L’Amin Maalouf, escriptor libanès resident a França, ho té clar i reivindica en el seu llibre "Les identitats que maten" un concepte d’identitat més plural i únic per a cada persona, que no ens obligui a limitar-nos en una sola pertinença, religió, llengua, etc. 

Uns dels seus textos ens va permetre organitzar nosaltres mateixos una classe i debatre sobre el tema de la identitat. Primer vam extraure les idees principals i vam comentar allò que ens va sorprendre més. Els resultats d’aquesta activitat van ser els següents:

•       No existeix una identitat única à Cadascú té una pròpia
•       Nosaltres no fem la vida, la vida ens fa a nosaltres.
•       La identitat es construeix a partir de l’experiència à Sempre s’ha cregut que quan neixes ja tens la identitat d’on ets, però el text ens diu que no.
•       El context social és un dels factors que condiciona la teva identitat.
•     Ens ha sorprès que segons en Amin Maalouf que encara que no es tingui sentiment de pertinença a un grup, aquest forma part de la teva identitat.

A partir d’aquestes idees vam iniciar un debat sobre la identitat. Aquest debat es va centrar en un dels aspectes del text que més ens va cridar l’atenció. Si la identitat sorgeix a partir de l’experiència, llavors no estem necessàriament lligats a una pertinença materna? Per una persona nascuda en un país diferent al que actualment resideix, i amb el qual no manté cap mena de vincle (pares, costums, etc), aquest país matern forma part de la seva identitat? Tots estàvem d’acord en què quant menys vincles amb la teva pertinença materna menys lloc ocupava aquesta en la teva identitat, però no ens posàvem d’acord sobre si realment podíem anul·lar aquesta pertinença, per molt que eliminem vincles. Finalment vam concloure en què aquesta pertinença materna sí ocupava un petit lloc a la nostra identitat, ja que la genètica també ha contribuït a fer-nos com som, tot i que la part que ocupa pot resultar insignificant comparada amb la part que ocupen les nostres experiències, el nostre sentiment, les nostres costums, la llengua, les relacions, etc.

La idea que proposa en Maalouf sobre la identitat ens va semblar innovadora, tot i que alguns no era la primera vegada que ens fèiem preguntes sobre el tema. En el grup de psico-socio molts provenim de llocs diferents al que vivim actualment. Alguns van néixer en un país estranger i altres són fills d’immigrants d’altres regions d’Espanya a les que ens veiem fortament vinculats. Vivim a Catalunya, som catalans, però aquesta afirmació semblava que ens obligava a renunciar a aquestes altres pertinences. Aquest sentiment, aquesta renuncia a la qual moltes vegades ens veiem obligats a fer per la societat, és segons l'ex periodista causa de molts dels conflictes que es produeixen actualment.

L’autor se centra en els conflictes violents que s’han produït en els països àrabs en els últims anys (recordem que en Amin Maalouf va escriure aquest llibre l’any 1998), precisament com a conseqüència d’un problema d’identitat. Creu que la religió és només una excusa que els serveix per calmar la “set d’identitat” dels pobles àrabs, les seves ganes d’acció i revolta davant les injustícies, la corrupció i les desigualtats que troben en els seus països.

La religió pot omplir el desig d’identitat i l’exigència d’universalitat que ha comportat la mundialització. Aquesta etapa, la de la mundialització, ha fet que compartim coneixements, instruments, referències comunes, etc, més que en cap altre moment de la història, fet que ens impulsa a marcar encara més les nostres diferències. La religió dóna aquesta possibilitat, aporta aquest particularisme, però alhora transcendeix les barreres nacionals, socials o racials. L’Amin Maalouf no fa cap defensa de la religió, simplement descriu un problema i explica les seves causes. Sovint, potser per un afany de simplificar, ens centrem només en el paper de la religió en aquests conflictes, impedint-nos alhora anar al fons de l’assumpte i tractar-ho com requereix.

La llengua és un altre element molt important de la nostra identitat. L’ascens extraordinari de l’anglès, la llengua global, a vegades pot deixar eclipsades les altres llengües. L’anglès pot servir-nos per a satisfer moltes de les nostres necessitats actuals, però no la necessitat d’identitat (excepte anglesos, nord-americans, australians, etc). En Maalouf parla de la necessitat de tota persona d’una llengua d’identitat, i de la perill que suposaria tallar aquest vincle llengua-identitat. Per això defensa la possibilitat de modernitzar-se, adaptar-se als nous temps, però mantenint la llengua d’identitat, que puguem llegir, veure una pel·lícula, conversar, reflexionar, etc, sense haver de traslladar-nos obligatòriament a una altra llengua.

L’Amin Maalouf suggereix estudiar i analitzar aquest desig d’identitat, per tal d’evitar els problemes que durant la nostra història aquest desig malament concebut ha provocat: matances, expulsions o presumptes “purificacions”.

En aquest vídeo el mateix Amin Maalouf fa una síntesi sobre les idees que expressa en aquest llibre, el qual recomano a tots aquells que sempre han cregut que havien de limitar-se a una pertinença definir la seva identitat, per a que s’adonin com jo que aquesta renuncia significa abandonar una part d’ells mateixos.

“Una identitat es podria concebre com la suma de totes les nostres pertinences, i dins de la qual la pertinença a la comunitat humana tindria cada vegada més importància i acabaria convertint-se en la pertinença principal, però sense esborrar altres pertinences particulars.” 

Ainoa Olmo González

Aquí qui mana?

En el programa de Redes tracten el tema del lideratge (els criteris que utilitzem per l'elecció d'un bon líder, els estils de lideratge que hi ha, els motius pels quals formem part del mateix grup, etc). A partir de l'entrevista a Mark van Vugt es recalca un aspecte important sobre el lideratge: moltes vegades utilitzem criteris erronis per escollir al líder i per aquest motiu no sempre els que manen són els que més saben. 

Cristina Ortega

El condicionament

Un dels temes que s'ha estudiat en el curs ha estat sobre:

-Condicionament Clàssic   

És un tipus d'aprenentatge associatiu que va ser demostrat per primera vegada per Ivan Pavlov. En el procés, va dissenyar l'esquema del condicionament clàssic a partir de les seves observacions:

EI -------> RI EC -------> RC 

La primera línia de l'esquema mostra una relació natural, no condicionada o incondicionada entre un estímul (EI = Estímul incondicionat o natural) i una resposta (RI = Resposta incondicionada). Els gossos saliva (RI) naturalment davant la presència de menjar (EI).

-Condicionament Operant:

És un tipus d'aprenentatge associatiu que té a veure amb el desenvolupament de noves conductes en funció de les seves conseqüències, i no amb l'associació entre estímuls i conductes reflexes existents com passa en el condicionament clàssic. Els principis del condicionament operant van ser desenvolupats per BF Skinner, qui va rebre la influència de les investigacions de Pavlov i d'Edward L. Thorndike.

　

La taronja Mecanica

Per aprofundir en el tema, vam veure una pel lícula anomenada "La taronja mecànica". Un breu resum d'aquesta en la qual podria dividir-se en tres parts:

La primera narra les bretolades d'Alex (pallissa a un captaire, baralla a mort amb la banda de Billy boy, assalt a la casa de l'escriptor i violació de la seva dona en la seva presència, agressions als seus drugos-amics-i l'assassinat de la dona dels gats). La segona, la presó i el psiquiàtric on és sotmès a un tractament per convertir-se en un bon ciutadà. La tercera la seva reinserció social i la venjança que pateix a mans d'una banda de vells, els seus antics drugos convertits en policies i l'escriptor i els seus sequaços. Després d'un intent de suïcidi i un llarg període en coma desperta de nou la seva personalitat salvatge. En aquesta pel lícula podem veure clarament que s'utilitza el condicionament operant (o instrumental) ja que el tractament d'Alex de tornar un ésser menyspreable i malvat a un "bon ciutadà", es basa en fer-ho veure pel lícules plenes de violència durant llargues hores a la vegada que, amb els ulls oberts per un instrument sense possibilitat a tancar, li s'empelten algun tipus de substància o droga que li provoca nàusees, dolors i altres patiment pel que Alex acaba associant l'agressivitat amb patiment físic propi per la qual cosa el resultat és que acaba sent, per dir-ho d'alguna manera, incapaç de matar una mosca sense sentir dolor o malestar algun.

A primera vista es podria dir que Alex ha canviat totalment la seva personalitat però en realitat el tractament, basat en el condicionament operant, només ha fet desplaçar de banda la seva veritable personalitat doncs finalment Alex acaba sent el mateix que havia estat abans per la qual cosa es demostra clarament que l'ésser humà no pot canviar la seva naturalesa.

　

M. Isabel Solan G.

AGRESIVITAT INNATA

Al llarg d’aquest curs un dels temes que hem treballat a psicologia ha estat “l’agressivitat innata” i ho hem fet a partir de la intervenció del primatòleg Frans de Waal al programa televisiu Redes, presentat per l’Eduard Punset.  

Frans de Waal afirmava que tant els animals com els humans posseïm una tendència innata agressiva. Aquesta, però, no ens fa malvats ni és la culpable de les guerres, simplement és una de les característiques necessàries per a la supervivència. 

Als principis de la humanitat no es donaven gaires conflictes entre les persones. Va ser amb l’aparició de l’agricultura que alguns van començar a acumular riquesa. Aquesta riquesa va ser la causa de moltes de les disputes que van esdevenir en aquells temps.

Si bé al principi el concepte de disputa es basava en l’agricultura, que va ser una innovació en aquella època, conforme van passant els anys  els conflictes es veuen causats per les innovacions més actuals que van sorgint. Com per exemple, el cas d’ara, el petroli, que és la base del conflicte entre EEUU i Afganistan.

Llavors quan es comencen a crear organitzacions o exercits entra en joc la intel·ligència i la capacitat de planificar algun mal cap a un altre. És per aquest motiu que es pot afirmar que l’agressivitat innata no és la causant dels grans conflictes armats.

Aquest tema va despertar la nostra curiositat per tant es va convertir en un motiu de debat entre el grup de psicologia. Es va obrir un fòrum en el qual vam reflexionar sobre la pregunta següent: “És l’instint agressiu innat dels humans la causa de les guerres?”. 

Després d’haver realitzat un seguit d’activitats basades en el vídeo, comentat anteriorment, i  absorbit una sèrie de coneixements vam reflectir les nostres opinions, que posteriorment van ser debatudes. 

La majoria vam coincidir en que l’instint innat agressiu no era el causant de  les guerres, com creia Fran de Waal. Però a partir d’aquest tema principal es van derivar idees on van dividir les opinions. Una d’aquestes va ser si era possible la pau mundial, la majoria veiem aquest concepte d’una forma pessimista, pensàvem que no era possible aquest esdeveniment.

Per tant, la conclusió final a la que vam arribar va ser que tot i que tenim una agressivitat innata pròpia aquesta només ens permet al supervivència, ja que gràcies a ella encara continuem habitat la terra a causa de les lluites que van tenir al principi amb les feres o amb altres éssers.

Un altre punt molt important és que l’agressivitat innata no fa que siguem malvats ni tampoc és causant de les guerres, sinó que hi ha altres raons perquè hi hagin disputes entre països o en un mateix país.

Aquest motiu sol ser una innovació relacionada amb temes politics i de poder.

Com a reflexió grupal creiem que fer aquesta activitat ens ha fet adonar-nos que la guerra no està relacionada amb l'agresivitat. entenem l'agresivitat innata com un reflex instintiu davant un perill cap a la nostra persona, per tant és una reacció impulsiva que costa de controlar, a vegades. En canvi les guerres són un atac fret i planificat intel·ligentment.

Dunia Inclán, Laura Peláez, Gabriela Pérez

Guio per fer una bona exposició oral

El procés d’una exposició té dues fases: En la primera, abans de l’exposició, s’haurà d’escollir un tema i preparar-lo. En la segona, s’haurà d’exposar el contingut de tal manera que la resta de classe ho entengui.

Abans de l’exposició:

- Primer de tot, s’ha d’escollir un tema que sigui interessant per a qui farà l’exposició, sempre i quan hi hagi opció a escollir.

- Tot seguit d’haver escollit el tema, hem de mirar quins aspectes tractarem. Normalment, s’ha de prioritzar una sèrie d’aspectes (els més importants), perquè és molt difícil exposar tot un tema sencer.

- Després, hem d’elaborar un esquema. Després podem fer servir power point, vídeos... com a suport a la nostra exposició. Un cop realitzat el power point o vídeo, s’ha d’elaborar un guió de l’exposició, en el qual ens escriurem de manera breu i esquemàtica el que farem a l’exposició i l’ordre en la qual la realitzarem.

- Un cop fet tot això, podem dir que ja tenim mitja feina feta. Ara, ho haurem d’assajar diverses vegades per a veure si ens ajustem al temps estipulat. A poder ser, seria de gran ajuda poder-ho exposar davant d’algú, ja que d’alguna manera simularia l’exposició, i a més, s’adonaria d’errors que fem i no som conscients.

Durant l’exposició:

- En primer lloc, hem de fer una petita introducció del tema, de tal manera que el públic es faci una idea del que exposaràs més endavant. Tot seguit, es seguirà amb la resta de la exposició.

- Un cop ja estàs fent l’exposició, has d’anar amb compte de la teva postura corporal i dels gestos que fas. Amb això s’ha de vigilar molt, ja que pot transmetre al públic que estàs insegur i provocar distracció, però també pots empatitzar amb ells i fer que l’exposició sigui més entenedora.

-També estaria bé que fessis preguntes o petites introduccions per a fer que el públic col·labori amb tu, de tal manera que la exposició serà més amena per al públic, i més senzilla per a tu.

- El tema mai te l’has d’aprendre de memòria. Per a fer una bona exposició, el que has de fer es aprendre’t el tema i explicar-ho a la resta de persones. Això es notarà a l’hora de respondre preguntes, ja que si ho entens ho sabràs respondre bé, i per contra, si tu has après, no ho podràs respondre o ho faràs malament.

- Mantenir un mateix to de veu durant tota la exposició oral i que les explicacions que facis siguin ben clares. També s’ha de seguir un ritme constant, però tranquil. I si has d’explicar algun concepte que sigui difícil d’entendre, posa exemples.

- S’ha de parlar amb un llenguatge entenedor per a tothom. No seria coherent que fessis l’exposició amb un llenguatge ple de tecnicismes o amb paraules massa cultes.

- Per acabar l’exposició, seria bo que fessis una conclusió final, on recollissis les idees principals. Després, pregunta si algú té preguntes, i si les té, escolta-les i respon amb claredat i d’una manera que ho pugui entendre.

I per últim, donarem una sèrie de consells de coses que no s’haurien de fer durant l’exposició:

- No mirar cap a la paret de forma contínua. Si et poses nerviós/a, canvia la mirada d’una persona a una altra, o fixa-la en algú que et tranquil·litzi.

- Mai s’ha de llegir el guió. En tot cas, es pot mirar dissimuladament  si et despistes, però no llegir, ja que dones a entendre que no saps del tema que estàs parlant.

- Recolzar-te a la paret o asseure’t en una taula.

- No utilitzar falques (expressions que no tenen res a veure amb el que estàs parlant a final de cada frase) que facin que el públic es distragui o es regui que et farà posar més nervis. Per exemple “pues”, “eh” ...

- No passar-te del temps estipulat. Massa temps podria ser pesat per al públic.

- Distreure’t amb el públic amb conversacions paral·leles o parlar amb ells de temes que no venen al cas.

- Que no es correspongui la teva explicació amb el suport visual que estàs utilitzant.

Esperem que aquest recull de totes les recomanacions us serveixin per a poder millorar les vostres exposicions orals, com la del treball de recerca de l’any que ve. Sort.

Genís Gallardo i Javier Lorenzo

Neurones Mirall

El nostre primer tema de psicologia va tractar sobre les neurones mirall. Aquestes petites desconegudes per a molts de nosaltres ens van fer entendre molts fets i preguntes que fins ara no ens havíem plantejat. 

Les neurones mirall ens fan “més nosaltres i menys jo” al connectar-nos amb la resta de persones, aprendre d’elles, saber el que ells pensen i sentir el que ells senten. Són una mena de xarxa, molt més antiga que l’ Internet, que ens ha ajudat a desenvolupar-nos com a societat.

Aquestes neurones reflecteixen les sensacions dels altres i fan que les visquem com a pròpies. Amb aquestes podem interpretar les accions dels demés i descobrir el que pensen o el que senten.  Així quan veiem que algú es fa mal, sentim esgarrifança i una sensació propera al dolors físic. O quan veiem una pel·lícula, ens podem posar en la pell dels personatges, patir i gaudir com els personatges i fins i tot plorar i riure. Tot això és gràcies a les neurones mirall, que s’activen quan nosaltres realitzem l’acció i quan veiem que els altres la realitzen.

En l’ aprenentatge per imitació aquestes neurones són fonamentals. Al saber el que pensa o sent la gent, podem empatitzar amb ells i aprendre a actuar d’igual manera. En el llenguatge també són molt importants. Són decisives per a la nostra comunicació, ja que les necessitem per interpretar la comunicació no verbal dels altres i, en la parla, fan activar les mateixes regions del cervell quan escoltem a algú parlar que quan parlem nosaltres mateixos.

Els neurocientífics, com en Marco Iacoboni, que han investigat aquestes neurones han pogut establir una relació entre elles i el trastorn de l’autisme. La seva hipòtesi és que aquestes persones, amb problemes en les interaccions socials  per les dificultats per empatitzar amb els altres, la qual cosa estaria causada per un mal funcionament de les neurones mirall. Amb aquest descobriment es podria tractar la malaltia mitjançant entrenaments basats en la imitació per corregir els problemes en aquestes neurones.

Aquest descobriment també canvia el nostre concepte de lliure albir. La influència dels altres sobre nosaltres mateixos és major del que pensàvem. Tot i això, tindríem mecanismes de control al nostre cervell que ens ajudarien a dirigir la nostra conducta, tot i que no evitaria la influència aliena.

Després de veure el vídeo sobre les neurones mirall del programa Redes vam debatre sobre aquest tema. Sabent l’existència de les neurones mirall vam poder comprovar que aquestes juguen un paper molt important en les nostres vides. Tots vam entendre perquè l’estat d’ànim dels altres, i sobretot de les persones més properes, ens influïa tant i ens podia fer canviar la nostra actitud. O quan a nosaltres ens ha passat alguna cosa i els nostres amics o familiars acaben amb el mateix estat d’ànim.

Ens va fascinar la idea, el motiu pel qual passava això, tant pel que significa per avançar en la manera d’entendre la conducta humana com per l’ajuda que pot significar a l’hora de tractar alguns trastorns com el que hem esmentat anteriorment.

El tema també va obrir un debat sobre el control que podíem exercir nosaltres mateixos sobre les neurones mirall. Per la pregunta d’un company sobre si una mare està controlant les seves neurones mirall al intentar fer veure als seus fills que està feliç, hi va haver divisió d’opinions. Per una banda els que creien que al somriure per als seus fills, la mare podia acabava sentint-se més feliç, i per una altra qui creia que aquest somriure, al no ser vertader, no influïa en l’estat de la mare però sí en el dels fills. Finalment, la conclusió de tot plegat, va ser que les neurones mirall no es poden controlar, però mitjançant la mentida si podem influir en els altres d’una manera o una altre. Llavors la mare no estaria controlant les seves neurones mirall, sinó que únicament faria veure un estat d’ànim que influeix en el dels seus fills.

Les neurones mirall són la base de l’empatia. No estem tancats hermèticament en nosaltres mateixos, el nostre voltant ens influencia vulguem o no. Som una espècie social, necessitada dels altres per avançar i vulnerable als entrebancs i les desgràcies dels altres. Som “menys jo i més nosaltres”, i potser si ho tinguéssim més present no serien tantes les penes que ens transmetríem els uns als altres. 

                                 Ainoa Olmo, Iulia Lazea, Cristina Ortega